Tot succeix de sobte,
sense ni avisar,
ni tan sols molestar.

Una mirada, un malestar...

I el món es torna del revés,
sense sentit ni recés.
Les estrelles brillen més,
la vida somni és.

I vet aquí,
que és la fi,
del solitari camí,
de la vida en mi.

I l'altre esdevé crossa,
rem que empeny amb força,
en l'atzarós navegar,
per l'existència,
que a voltes tant costa.

Ai! l'aire enmetzinat
que colpeix tant al respirar,
quan s'és lluny de l'ésser estimat.

Dies d'alegria,
nits de bogeria,
dolç somiar,
improvisada harmonia.

I en el brogit del profund delit,
des del vertígen més sentit,
embriagat de complaença,
només em queda esma,
per desitjar-vos amb vehemència,
que si l'esteu visquent,
l'heu viscut,
l'esteu cercant insistenment,
o no el cerceu en absolut,
que tingueu un bon Sant Jordi,
acompanyats l'ésser volgut.